MI VIDA Y MI HISTORIA
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
Portada del libro del Coch, del maestro Robert de Nola.
El gremio de Hostaleros ya existía en 1393,se han encontrado documentos reales , que así lo confirman.
Hostal de la Bella Dona, estaba fuera de murallas.
El Hostal de Santa Eulalia,1796, en el Fossar de les Moreres, es citado en dos documentos.
En los alrededores de la Iglesia de Santa María del Mar, sobre todo en las calles Mercaders, del Oli y de la Bòria, ya hemos nombrado La Flor del Lliri, la posada de la Viuda Quintana, al lado de la iglesia de Sant Just, otros Hostales de esta época fueron el del Alba, en la calle Carders , muy cerca de la plaça de Sat Agustí Vell, el hostal de Santa Maria,el de la Rosa, el del Pilar, el de la Luna ,el Violín.
Al final del S.XVI se populariza el Hostal del Bou, en la calle Bou de la Plaça Nova, el hostal dela Corda, en la calle de Ripoll, que dos siglos más tarde se transforma en una capilla protestante y después una casa de vecinos.Y finalmente en la calle Carders, se encontraba un hostal que ha llegado hasta nuestros días, el Hostal de la Bona Sort, que en el S.XVIII se comenzó a llamar mesón y a finales del S. XIX se llamaba Parador de la Buena Suerte, en castellano.
El hostal de Vic, en la calle Assaonadors, y entre las casas que hacían comidas se habla del Cap de Creus, en la plaça de la Boquería, Cal Tano, en la calle Sombrerers y Can Simon en la calle Vidrieria.
La Fonda del Falcó, se hizo célebre con un plato que ha pasado a la história, "el llom de porc amb mongetes".
En 1840, en los Pórticos d'en Xifré se inauguró el Café de las Siete Puertas, propiedad de Josep Cuyàs, que era el antiguo café Neptuno.
.jpg)
En los pórticos d'en Xifré, la famosa buñolería y horchatería del Tío Nelo, 1836.
El Tío Nelo, era nacido en Valencia y se llamaba Manuel Arnal, llegó a Barcelona en 1835 y en el 1936 , inauguró la Buñolería,el tío Nelo, atendía personalmente a la clientela vestido de valenciano, y la horchata, chocolate, jarabe de sidra, granizados de café, leche merengada, triunfaban en el establecimiento al lado de la muralla de mar, ya desaparecida.
Hostal de la Bona Sort,al lado de la Capilla Sant Marcús, en la calle Calders nº 12.
Hostal del LLeó 1415, Hostal del Lliri 1444, Hostal del Cavall 1451, Hostal de la Campana1485,Hostal de la Maca 1479, al lado de Puertaferrissa, y ya en 1500 se hable del Hostal de los Correos
HISTÒRIA DE CAN CULLERETES PER LLUÍS PERMANYER
Can Culleretes és, de lluny, el restaurant més antic de Barcelona i el segon d'Espanya.
La seva història no està totalment documentada, com acostuma a passar en aquesta mena d'establiments; sí, però han quedat rastres orals, alguns dels quals han estat transcrits, com, per exemple, a les memòries de Miquel Regàs, un dels antics propietaris.
Joaquim Pujol constitueix un graó fonamental en la primera etapa. Va ser ell qui va proposar de vendre Can Culleretes a Tito Regàs, pare d'en Miquel Regàs; tanmateix, tot seguit s'en va penedir. Corria l'any 1890. I va ser precisament ell qui va contar els detalls de com va començar aquella aventura.
L'àvia de Pujol era portera d'un convent situat fora muralles. La porteria era al costat mateix de l'entrada principal i, els dies festius, se li va ocórrer posar unes tauletes i oferir unes begudes i alguns queviures per berenar; tot plegat sense, com és lògic, cap mena de pretensió. En resum, només orxata o xarop; mató o crema, sempre acompanyat amb una cullereta.
Relata l'arquitecte Bonaventura Bassegoda qui, a finals del segle XIX ja es perfilava com un fi comentarista de la Barcelona antiga, que l'roigen del nom tenia a veure amb el fet que abans es feia servir només culleres de fusta i que va ser el primer lloc on. en canvi, eren de metall.
Jo em quedo amb una altra interpretació. Aquelles taules eren allargades i s'hi podia enquibir més o menys una desena de clients. El cambrer cada vegada es mostrava més enfeinat i, en anar a carregar al taulell i trobar buit el pot d'alpaca platejada destinat a contenir le culleretes netes, escridassava a les que rentaven: "Noies, culleretes!". I això es repetia i repetia. La cantarella va acabar fent gràcia a la parròquia, que en va donar peu a la dita popular: "Anem a Can Culleretes".