El llegat Muñoz Ramonet
El Jardí · 18/11/2015
Torre_M Alella_antiga
memòria viscuda
De: Jordi Llorach i Cendra
El marquès d’Alella
Vista general del barri del Galvany amb les pistes de tennis de la Reial Societat Sportiva Pompeia en primer pla; al fons es veu, a l’esquerra, el palauet i, a la dreta, la torre modernista de la casa Llorach. A la fotografia destacada, l’antic palauet del marquès d’Alella, els anys vint.
Vista general del barri del Galvany amb les pistes de tennis de la Reial Societat Sportiva Pompeia en primer pla; al fons es veu, a l’esquerra, el palauet i, a la dreta, la torre modernista de la casa Llorach.
A la fotografia destacada, el palauet del marquès d’Alella els anys vint.
Ferran Fabra i Puig va néixer a Barce-lona, l’any 1866. Fill de Camil Fabra i Fontanills, fundador de la nissaga d’in-dustrials i de polítics, de qui heretà el títol de marquès d’Alella i la Compañía Anó-nima de Hilaturas Fabra y Coats. Afiliat al Partit Lliberal, va ser diputat i senador a Madrid i alcalde de Barcelona el 1922 i 1923, càrrec que va haver de deixar en ser instaurada la dictadura de Primo de Rivera. A més d’altres responsabilitats empresarials, conjuntament amb el seu germà Roman, marquès del Masnou, i a partir de l’any 1902, va dirigir l’empresa de filats ubicada al Districte de Sant An-dreu del Palomar. És significatiu del seu tarannà personal que l’empresa per ell dirigida, fos coneguda amb el sobrenom de “Can Mamella” perquè “nodria” els treballadors i treballadores amb avan-tatges socials va ser de les primeres empreses a concedir una setmana de vacances pagades i diverses protecci-ons laborals. Fabra, personatge destacat de la burgesia industrial barcelonina de principis de segle XX, va protagonitzar una activa vida social i cultural. Morí a Barcelona, l’any 1944. El palauet L’any 1913, Ferran Fabra va encoma-nar a l’arquitecte Lluís Sagnier la cons-trucció d’una mansió en el terreny de més de 2.500 metres quadrats situat al carrer de Muntaner, entre els carrers de Marià Cubí i de l’Avenir. El projecte inicial va tenir diverses modificacions, sobretot en l’acabat de les façanes i de les torres, presentant un aspec-te final d’estil modernista amb detalls platerescs. De l’interior, destaquen els amplis salons de la planta baixa, de-corats amb pintures de Josep M. Sert, l’escalinata que dóna accés al primer pis i les habitacions principals amb en-trada per un atri o pati interior cobert que dóna lluminositat al conjunt. Fent façana al carrer de l’Avenir, hi ha un edifici annex de característiques exeriors menys sumptuoses però amb una distribució interior força senyorial. L’any 1916, Fabra va encomanar el disseny del jardí a Jean-Claude Fo-restier, prestigiós paisatgista francès i posteriorment hi va intervenir Nicolau Rubió i Tudurí. El projecte proposava tres terrasses, un estany amb brolla-dor, diverses pèrgoles i abundant ve-getació i arbreda de diverses espèci-es. El conjunt era d’estil romàntic. Als anys seixanta el jardí es va modificar amb els canvis introduïts per Joan Mi-rambell, que va variar alguns camins, la disposició de les pèrgoles i hi va plantar noves espècies vegetals. La superfície del jardí va ser mutilada l’any 1933 quan el marquès es va ven-dre uns 500 metres quadrats de super-fície, on l’arquitecte Cardenal i Pujals hi va construir l’edifici d’habitatges que es pot contemplar a la cantonada del carrer de Muntaner amb el de l’Avenir.
El decliu de la Fabra i Coats i Julio Muñoz Ramonet
Després de la Guerra Civil espanyola, les empreses del marquès d’Alella van patir l’ofec d’alguns neoempresaris pro-pers al govern guanyador que manega-ven les quotes de racionament de cotó, impedint que la fàbrica seguís amb la producció necessària. La Fabra i Coats es ressentí d’aquestes actuacions i va anar acumulant deutes. Degut a això, la filla del Marquès ja difunt, l’any 1948 va haver de vendre la finca del carrer de Muntaner a Julio Muñoz.
Julio Muñoz va néixer a Barcelona l’any 1912. Sense una ideologia política defi-nida, se serví de les bones relacions amb el règim franquista i, conjuntament amb el seu germà Álvaro, va formar un enorme conjunt empresarial. La seva fortuna, la bastí influint sobre el repartiment de quotes de cotó, aleshores un mercat que estava controlat per l’estat i cedit a uns pocs que l’administraven. Amb aquestes actuacions, Muñoz va poder adquirir a baix preu més de vint empreses relaci-onades amb el ram tèxtil i que van tron-tollar per manca de la matèria primera necessària. La seu central de l’activitat econòmica la va establir al Palau Robert, situat a la cantonada del passeig de Grà-cia i l’avinguda de la Diagonal. El seu im-peri construït sobre la base de l’especu-lació i l’estraperlo, disminuí gradualment a mesura que el mercat espanyol evolu-cionà i esdevingué menys monopolista. L’any 1986, Muñoz es traslladà a Suïssa, on cinc anys més tard va morir.
A partir de 1948, Muñoz resideix al pa-lauet del carrer Muntaner, fa algunes modificacions a l’interior de la casa i sobretot al jardí. A la vegada, adapta l’edifici annex per a habitatge de la seva mare i, en morir, com a seu de les centrals d’algunes de les seves em-preses. El palauet va ser escenari de fastuoses festes en les quals partici-paren autoritats i personatges barce-lonins i espanyols propers als governs dels anys posteriors a la Guerra Civil.
El llegat i el futur del palauet
Muñoz va tenir gran interès en adquirir obres d’art pintura, escultura, mini-atures, etc., formant una important col·lecció de diversos estils, des d’art romànic a les noves tendències d’art modern, i de diverses procedències, per exemple el llegat de l’industrial Ròmul Bosch, obtingut com a pagament de deutes, i per compres a rectors de parròquies necessitades, a marxants d’art i directament als artistes.
En morir Muñoz i per mitjà de document testamentari dipositat a Suïssa, va llegar “als barcelonins” la residència del carrer de Muntaner i unes 450 obres d’art del seu interior. Mentre l’Ajuntament de Bar-celona va ignorar aquesta voluntat tes-tamentària, es creu que es produí l’es-poli de les obres d’art més importants del palauet. Passat uns anys, es creà la Fundación Julio Muñoz Ramonet, de la qual en forma part l’Ajuntament, enco-manada de posar en ordre la voluntat testamentària i d’aconseguir la restitució de les obres d’art sostretes.
No serà fàcil donar acompliment a l’es-pès entramat legal del llegat Muñoz Ramonet. Des de 2014, la justícia ha reconegut els drets de propietat de l’Ajuntament, que ha pres possessió de la mansió i dels jardins. De totes mane-res, l’organisme municipal ha de procedir amb molta precaució fins que s’aclareixin tots els aspectes legals i es recuperin to-tes les obres d’art catalogades. A més, haurà d’actuar respectant les caracterís-tiques sumptuàries de l’immoble. Amb tot, el palauet segurament no podrà ser destinat a equipament municipal ‘normal’ de barri, sinó que haurà de ser, per exem-ple, la seu d’un centre de cultura a nivell de ciutat. L’edifici annex potser sí que podrà ser d’ús ciutadà, esdevenint una biblioteca de barri, per exemple. De mo-ment, l’Ajuntament ha començat a actuar en allò que li és més clar: el jardí. Des-prés d’adequar-lo, l’obrirà a l’ús del veï-natge, si bé, també, amb les limitacions pròpies de l’espai i de l’estil de la cons-trucció. Amb tot, el conjunt de la deixa testamentària de Julio Muñoz Ramonet no podrà fer realitat les expectatives del veïnat de Sant Gervasi – Galvany que an-helava poder disposar d’un gran centre d’equipaments municipals en un barri on, incomprensiblement, aquests ser-veis sempre hi han estat molt escassos.
